Tant els que en som amants com els detractors, ningú pot negar que el futbol té una màgia i un poder comparable a poques coses. Uns fets i unes vivències que passen a través d’11 paios, i que a sobre no són més que un joc, són capaços d’atrapar amb un magnetisme estrany i brutal a més de mig món, rics i pobres. Podem qüestionar-ho o no, però és així. Molts psicòlegs ho han estudiat, i està clar que es produeix un fenomen d’identificació molt profund, de pertànyer a un grup social (entre mil d’altres raons), però més enllà d’això, segueix essent misteriosament fascinant com tantíssima gent pot arribar a vibrar tant, a somriure i a plorar, amb quelcom que no l’afecta de manera directa en absolutament res a la seva vida.
Això fa que el futbol, lluny de ser analitzat des del punt de vista del rigor científic, sigui una matèria en què tot s’hi val. No ja només en l’opinió del carrer, sinó en l’opinió de molts mitjans de comunicació, especialment en les tertúlies esportives. Cal omplir moltes més hores de les que el tema suscita, i aquí és on es cau en les visions subjectives, partidistes, lleugeres i sense arguments de pes. Així doncs, molt modestament, cenyint-me només a criteris futbolístics objectius i no mencionant cap raó de fora del joc que no podrem comprovar mai (que els problemes de contracte i amb hisenda de Neymar i Messi han afectat el seu rendiment professional és quelcom tan probable com impossible de quantificar i justificar en una anàlisi; de la mateixa manera, que el president plegui o no, tot i que hom pot considerar que inestabilitza, no ens serveix d’argument per discernir què passa al rectangle de joc ni la incidència directa que hi té), esbossaré algunes de les fallides que crec que han dut al Barça a l’esgotament del seu cicle.
-La famosa presó a Messi: si hi hagués un 9 real o els extrems traçant diagonals contínues (manca moviment intern), els defenses centrals rivals s’haurien d’obrir cobrint aquestes trajectòries (així és com se superava aquesta pressió a Messi a l’era Guardiola quan ja li feien la gàbia, amb Eto’o de 9 real). En el moment que els centrals estan lliures d’aquesta tasca, poden sortir-li a Messi sense cap preocupació i formar part també de la gàbia (això si és que Messi ha aconseguit sobrepassar la primera línia de pressió dels mig-centres). Messi és boníssim però no fa miracles, i no es pot treure del barret cada cop anar-se’n de 6 contraris en 15 metres (tot i que algun cop ho hagi fet). La clau, per tant, seria aconseguir distreure el màxim nombre de defensors participants en aquesta gàbia. Es diu que Messi no corre, i té un punt de veracitat, però el problema que ens hem de plantejar és el perquè no corre, i entre d’altres motius, no corre perquè no té prou espai per córrer. Sense mobilitat, l’equip rival, restant ben plantat, li fa una presó perfecta de petites dimensions en què li és impossible córrer.
-L’anarquia de Cesc: Cesc és un jugadoràs, si no no hauria arribat a capità de l’Arsenal essent estranger i tan jove. Ara bé, té dos inconvenients: és un jugador anàrquic dins un sistema totalment antianàrquic per naturalesa, i així és impossible. Quan es fa un joc tan calculat, de toc, i horitzontal (massa horitzontal, sovint), el seu punt fort que és l’anarquia es torna la seva criptonita. Segon problema: Cesc fa mal arribant des de segona línia, i amb el joc actual del Barça, en estàtic, és impossible que es donin aquestes arribades. Ell n’és un altre acusat, de no córrer, i té el mateix problema de Messi: quin tros de camp té perquè corri i arribi? petitíssim o inexistent. És com tenir un Ferrari i voler que vagi a 200 per dins d’un jardinet.
-Manca del lateral corrector: s’acusa a Alves que puja i es queda a dalt… això sempre ho ha fet, i quan ho va fer i es va guanyar el sextet va ser genial. El problema ve donat pel fet que abans el Barça tenia dos defensors correctors, un lateral, Abidal, i un central, Puyol. En el moment que no tens aquests correctors, les pujades d’Alves sí que són una sagnia, una hemorràgia per on han arribat moltíssims gols.
-El poder castigador: el Barça actual té 0 poder castigador, comparat, per exemple, amb el del Madrid. Si posem de costat Alexis i Pedro amb Di María i Benzema ja tenim la resposta. I ara no parlo dels gols que porten tots quatre, sinó de les ocasions fallades, o dit d’una altra manera, dels cops que necessiten arribar per penalitzar el rival amb gol. El Madrid necessita poquíssims xuts per materialitzar gols. Els blaugranes en necessiten un tant per cent molt més elevat. Això dificulta obrir les llaunes defensives dels contraris, passen els minuts, puja l’ansietat i tot es complica.
-El Barça no està fet per córrer enrere: relacionat amb el punt anterior dels defensors correctors, ni Xavi ni Iniesta ni Busquets estan fets per córrer enrere, són fatals en això. Ha estat un clàssic, aquest any, perdre una pilota en atac, contraatac del rival i Busquets desbordat recuperant camp enrere. En molts gols semblava que Busquets no era al seu lloc i sí que estava ben situat, però així com és el millor del món recuperant pilotes amb una pressió alta a dalt, quan ha d’anar cap a la seva porteria recuperant pateix com un vedell i es converteix en un jugador altament vulnerable, i més si no té la figura d’un defensa corrector que pugui anar també al tall.
-Inexistència del concepte “falta tàctica”: en un tant per cent elevadíssim de jugades que han començat en contraatac rival per pèrdua de pilota i que s’ha acabat encaixant gol en partits importantíssims, com la final de la copa del rei, el Barcelona ha estat incapaç d’aturar el joc amb falta i targeta. Ha faltat una contundència que podria aportar Mascherano al mig del camp o que feia Keyta en el seu moment (feina fosca tan poc valorada i tan enyorada ara). Per altra banda, per poder fer faltes tàctiques s’ha d’estar més a prop del jugador rival, i això vol dir estar millor físicament o fer la pressió de manera més intel·ligent.
-Esterilitat: quan volem agafar un objecte amb les mans, el cos fa els moviments justos i necessaris per fer grapa i subjectar-lo: ens hi acostem, allargament de braç, tancada de les articulacions dels dits al voltant de l’objecte i objecte subjectat. El Barça, per subjectar aquest objecte, mou les celles amunt i avall vint vegades, treu la llengua i la gira del revés, mou les orelles i no gira el nas perquè no es pot, que si no també. Mil moviments innecessaris, estèrils i que desgasten: massa tocs, massa conduccions cap a diagonals esterils (alexis n’és un crack), massa intents d’intentar entrar per l’escletxa que no hi haurà al mig, i massa de tot que no és allargar braç i fer grapa amb la mà quan el que es vol, senzillament, és agafar un objecte. El Madrid fa ràbia als seguidors blaugranes perquè tendim a dir que marquen sense fer res, però és mentida, ens ho sembla perquè estem acostumats al contrari: senzillament allarguen el braç i fan grapa sense haver de moure mil parts del cos més. Sembla que no fan res i el que passa és que fan just l’estrictament necessari.
-Poc xut des de fora l’àrea: tothom acusa el Barça de no xutar, jo el primer. És cert que no és gens fàcil disparar de lluny, que un cop l’equip rival està tancat dins l’àrea, és molt complicat trobar tan sols l’espai pel xut. Però és que el xut és del més sa al futbol perquè té múltiples beneficis: pot ser gol, pot rebotar a algú i pot ser gol, pot rebutjar-la el porter i un davanter que la pesca allà pot fer gol, pot anar al pal i es pot aprofitar el rebot, pot generar un córner, és una manera d’acostar-te al gol gratuïta, sense haver de trenar jugada i, finalment, psicològicament infringeix por a l’oponent, només que el xut vagi mínimament entre els tres pals, i aquest, a partir d’aquell moment, pot ser que s’obri més per tapar d’altres possibles xuts.
Estimats, podríem estar hores parlant de què li passa al Barça, de si l’entrenador no sap motivar, de si perquè va plegar el president, de si la sanció de la uefa i mil coses més. Però, encara que en molts casos segurament anirem ben encaminats, aquestes mai seran raons objectives del rectangle de joc. I als que ens apassiona el joc en sí i no tot el circ que hi ha al voltant, trobem a faltar que es parli molt més d’això. Al cap i a la fi, es tracta de tornar a l’essència, als orígens d’aquell beneït beneit que un dia es va inventar aquest meravellós joc amb una pilota i quatre pals.
