L’ARTICLE DELS DILLUNS: “EL MOSQUIT FILL DE PUTA QUE BAIXA A PESSIGAR-TE MENTRE DORMS”

Són silenciosos, són hàbils, són traïdors, saben com xupar-la sense que te n’adonis… són els mosquits nocturns d’estiu.

Era una nit extremadament calorosa d’agost (bé, posem que no era aquest agost, en què he vist gent córrer amb bufandes i la calefacció del cotxe a tot drap). Jo, estirat al llit mirant el sostre, com una mòmia embalsamada, em disposava a clapar quan… bzzzzztttt… ell era allà. Un bzzzzzttt intens, agut, molest, inoportú i amenaçador. Si m’adormia, sabia que era pell. Ell es posaria les ulleres d’aviador i baixaria a carregar les cantimplores de reserves de la meva preciosa sang mentre jo estigués completament indefens, amb el seu fibló amb silenciador propi de la criatura més filla de puta. Com dirien el Pecident Núñez i l’amic Joan Gaspart, això, jo no ho podia “permitir baix cap concepte”.

Amb un bitxo així, sempre tindrem les de perdre: ell vola i nosaltres no; ell és petit i nosaltres grossos; ell té fibló i nosaltres no; ell té ulleres d’aviador i nosaltres no… Per tant, davant situacions dràstiques calen mesures dràstiques. Primerament, vaig optar per la tècnica d’estar-me quietíssim i, davant l’angúnia horrible que fa sentir el bzzzzztttt tan a prop, aguantar, aguantar i aguantar com un campió. Aguantar fins a tenir-lo a tocar l’orella, que aquell so malèfic i estrident sembla que t’ha penetrat dins del cos, i en un moviment ràpid i sec, nyeeeekkk!!! Una picada de mans contundent prop de l’orella i malparit destruït. Sí sí, sense veure-hi, en la foscor, com Miyagi San. Però no, al cap d’uns minuts, quan ja m’estava apagant amb cara de nadó assassí, va tornar el bzzzzzzztttt. La mare que el va parir.

Va ser aquí on vaig veure que allò era una guerra en tota regla, que el desafiament era colossal i que havia de recórrer a grans mesures: calia fer ús de l’èpica. Així doncs, em vaig incorporar, vaig anar a l’spotify i em vaig posar la marxa imperial d’Star Wars a tot drap. Sí sí, a tot drap a mitja nit, i què. Seguidament, em vaig treure els calçotets i els vaig convertir en una espasa de llum digna del mismíssim Luke Skywalker. Vaig obrir el llum i aaaaaah, amigoooo, l’amic no era tan indestructible com semblava… Com si fos burro, se’n va anar voleiant directe a la bombeta a la velocitat que un farlopero es llança sobre la paperina de coca. Aquell era el meu moment, sèh. Un momentet que es va aturar al sostre sobre les seves potes de quatre genolls, m’hi vaig anar aproximant a poc a poc i, amb la mateixa traïdoria que ell baixava a xupar-me-la, vaig esperar els últims compassos de la marxa imperial i carregat de ràbia i cridant com un ninja psicòpata “me da igual si eres mi padre” vaig fotre-li una fuetada descomunal amb la part posterior dels calçotets que vaig fer baixar mig sostre, mosquit inclòs. Aquella vegada tenia la certesa que la meva missió havia acabat exitosament: ironies de la vida, aquella gran taca de sang meva que picassilment trencava la monotonia del blanc del meu sostre indicava la mort d’ell, la mort d’aquell gran fill de puta que aquella nit no me la va aconseguir xupar.

Estimats, en la vida rutinària de cada dia no hem de menysprear mai recórrer a l’èpica per a resoldre situacions quotidianes. Amb la marxa imperial i uns calçotets, nosaltres també podem ser uns herois.

Salut, pau i quotidianitat per a tothom.

L’ARTICLE DELS DILLUNS: “ON ESTÀ ESCRIT QUE A PARTIR DE CERTA EDAT S’HA DE BALLAR COM UN ÀNEC COREOGRAFIANT HAVANERES?!”

Ballar no és només ballar. Ballar no és només moure’s. Ballar no és només saccejar-se. Ballar és ordenar el moviment corporal d’una determinada manera, ballar és psicomotricitat, ballar és saber mostrar gràcia, ballar és dibuixar la rítmica, ballar és donar forma a allò intangible… En definitiva, ballar és coordinar el cos de tal manera que uns impulsos sonors es vegin reflectits amb la seva rítmica determinada en el moviment de l’individu. 

El que és peculiar és el fet que sembla que està escrit en algun lloc que a partir de certa edat s’ha de ballar com si fossis un ànec. La gent es transforma i comença un perillós procés que acaba amb els braços ben amunt balancejats de dreta a esquerra “a lo havaneres”, el dit índex contra el polze com aquell qui medita i una mena de descoordinació terrible de peus i cames que sempre dibuixa el mateix punteig d’esquerra cap a dreta i de dreta cap a esquerra. En d’altres paraules, a partir de certa edat, com si fos una epidèmia paranormal, tota la música mundial es balla com si fossin ranxeres o jotes.

Quan som nens petits ballem de manera absolutament desacomplexada. El ritme, com per art de màgia perquè no ha estat adquirit o après, fa que les criatures es gronxin i es balancegin compulsivament només de sentir qualsevol manifestació sonora. És igual “els pajaritos” que “el gegant del pi” que sardanes o que música dance: hi ha uns impulsos i el cos té la necessitat de figurar-los. Pocs nens, quan són petits, mostren un moviment que es correspongui correctament amb el ritme que està sonant, però sí que és notòria la seva resposta a a qualsevol estímul musical. Així doncs, per inconsciència, l’infant no té por del ridícul i li és igual fer riure (és més, si veu que la gent riu del que fa, encara ho fa més).

Ara bé, a mesura que anem agafant pudors, manies i sentit del ridícul, la nostra gràcia o no gràcia a l’hora de ballar es converteix en un punt fort a l’hora de mostrar-nos públicament o en un punt lamentable que hem d’amagar com sigui si volem arribar un dia a tenir feina i parella. És molt interessant com a la pel·lícula “Hitch”, Will Smith (que es dedica a entrenar homes paquets perquè no ho siguin tant i aconsegueixen enredar alguna dona) parla del fet de no sortir d’una zona de confort basada en la simplicitat de moviments. No deixaria de ser un format “ranxera” però amb un subtil toc gospelià que li dóna una elegància que fa que aquell gest sigui tolerable a la vista. S’ha de ser molt patètic per no ser capaç de fer-lo i ballar així ens situa en una esfera de seguretat i autosuficiència, i si som capaços de fer uns subtils copets de caparró raperos de costat a costat sense moure gaire el coll, fins i tot podem arribar a un estat de balladors-depredadors prou interessant.

De manera terrible i inexplicable, però, com un fenomen extraterrestre, quan les noies passen a ser mares i els nois passen a ser pares, tot salta pels aires i es torna a perdre la vergonya, com quan s’era una criatura. I quan passa això… adiós… Les cames es tornen potes, aquells moviments estilitzats de diablessa es tornen oscil·lacions patoses i previsibles de pota d’ànec, els braços amunt amb els dits tocant-se van fent un “un, dos, un, dos” fatal a banda i banda com a zombis fumats (hi ha gent que pot sublimar encara més aquesta perversió dansaire obrint els palmells de les mans ben obertes ben obertes…), les cares amb posat de “escucha hermano la canción de la alegría”… i el desastre ja s’ha consumat. És igual que sigui un envelat de festa major i que soni un bolero, un pas doble o l’última de David Bisbal, tal i fa que sigui en una discoteca tipus Llum de Gats i estiguin sonant cançons de Bon Jovi de l’any de la quica… tot es balla igual! Qui els renta el cervell? Et fan signar en algun lloc que a partir de certa edat oblidaràs tota la motricitat que tantes nits de glòria t’havia donat i et convertiràs en un ninotet rígid que fa saltets a banda i banda tot puntejant com aquell qui balla sardanes?!

El pitjor escenari, però, apareix quan sonen cançons de perreo tipus reggaeton. La manera que tenen d’executar-lo és fer els mateixos moviments de braços amunt fent l’havanera i cames d’ànec, però ara treient el culet enfora, tot posant-lo en pompa, i fent cara de “perrea perrea”. Terrible. Si és cert allò que diuen que la gent folla com balla, potser millor no follar mai més, segons com (o canviar la Constitució i prohibir ballar amb els braços amunt de dreta a esquerra -i ja que hi som, també prohibir el Coyote Dax -que mereixeria un article a part per les escenes de peli de terror que ha proporcionat als balls de festa major d’estiu-). On queda, ja, aquella gràcia meravellosa que havia estat l’enveja de la pista i que havia fet que el futur marit es dignés a deixar per un moment la puta cervesa quieta a la taula per acostar-s’hi a fer uns bailoteos mostrant a la resta de congèneres l’afortunat que era?!

Estimats, i més estimats encara els que sou papes i mames o els que passeu de certa edat x, no sigueu susceptibles perquè l’estil no està a l’edat sinó als peus (la prova és que hi ha gent que balla com un esquirol reumàtic als 15, als 30, als 45 i als 90). Simplement, quan els senyors de negre us vinguin a implantar al cervell aquell xip programat a mode de “a partir d’ara ballaré com un ànec coreografiant havaneres”, arranqueu a córrer com si haguéssiu atracat un banc i no mireu enrere. Tornar a follar i que els vostres amics us tornin a dirigir algun dia la paraula depèn d’això.

Salut, pau i quotidianitat per a tothom.

L’ARTICLE DELS DILLUNS: “SOBRE LA INSPIRACIÓ A LA VIDA”

No se sap d’on ve, ni d’on baixa, ni si és que baixa perquè suposadament vingui des de dalt, ni què ni qui la provoquen, ni perquè ens arriba o ens deixa d’arribar. És etèria, intangible en aparença però perfectament palpable quan dóna fruit, i no per ser persistentment perseguida es deixa capturar: estem parlant de la inspiració.

Molt sovint es parla de la inspiració com a un concepte estretament vinculat a la creació artística, però la inspiració rau en tota acció vital. La inspiració és la captura d’aquell instant exacte i no un altre, pel qual es fa el pas endavant desitjat (i no sempre conegut a priori). Inspirar-se és ser capaç de caçar allò que està transcorrent en vertiginosa horitzontalitat per aturar-ho, examinar-ho, reflexionar-ho i sublimar-ho. Per a cada acció que fem, cada pas, cada decisió, hi ha d’haver una inspiració que guiï amb fortuna i encert, per petita que sigui, per poc que la notem; és aquell impuls que ens decanta cap a la bona tria, una assegurança tan volàtil com humanament vital.

Aplicada a la creació l’artística, la inspiració també està relacionada amb la caça, la caça de les idees i les emocions. Aquestes, de manera descontrolada, cavalquen a gran velocitat per dins nostre, en un dins que no sabem ni on situar. Possiblement estem permanentment inspirats, però la tasca difícil és la que consisteix a disparar i capturar aquella idea que sobresurt per sobre de la resta, a llançar-li un dard narcotitzant per a poder adormir-la, tractar-la, polir-la i condensar-la. La gran complicació d’aquest procés és

la impossibilitat de fer un play-rec-rewind interior. Entremig d’aquella ocurrència, vells pensaments comparsa i còpies barates d’aquella mateixa idea emboiren i embruten i fan el procés altament costós, per l’excés de soroll. Per sort, en aquest camp tenim un concepte veí, de la inspiració, que és la intuïció. La intuïció, de manera valenta i amb l’únic argument de les seves vuit lletres, es converteix en el millor arc per tibar i llençar la fletxa a allò que volíem, encara que dècimes de segon abans no ho sabíem, que ho volíem.

En la interpretació de la música, la captura d’aquests estats i d’aquests moments és tan cabdal com delicada, ja que s’ha de fer el procés en directe. Cal ser capaç de domesticar la tècnica de l’instrument fins al punt, pràcticament, de l’autonomia, i centrar tots els esforços en aquella inspiració adequada a l’estil que s’està tocant, al passatge que s’està executant. De vegades és un sospir, de vegades és una personificació de la naturalesa, o de vegades és un impuls primari, però sempre ha de tenir el seu paral·lelisme en el so resultant. La música és un procés de captura d’idees altament màgic, ja que consisteix a condensar un estat intern per externalitzar-lo en forma d’energia sonora i fer-ne partícips els demés, comunicant.

Així mateix, en la composició musical es fa imprescindible un estat d’excitació salvatgement intel·lectual, que poques vegades passa pel piano, o si ho fa, és en darrera fase. Les experiències vitals van fent pòsit i porten l’ésser a una ebullició permanent, a un canvi d’estat constat i imprevisible, que de manera incontrolable va sotragant l’ésser, fent-lo a cada segon irreconeixible per a ell mateix. La inspiració, arribats a aquest moment, és cada llum de cada camí nou, que ajuda a recórrer-lo i a descobrir-lo per estimar-lo o desestimar-lo. No serveix tancar els ulls, perquè no es veu amb la mirada, ni estirar-se davant el mar, perquè no se sent amb els sentits. De fet, aquest mar ja hi era molt abans, a dins nostre.

La inspiració és la coneixença extrema d’un mateix, el retorn de les idees enriquides quan han passat pel sedàs de l’experiència, allà on tot acaba per tornar a començar.

Salut, pau i quotidianitat per a tothom.

 

 

L’ARTICLE DELS DILLUNS: “LA GENT QUE NO SAP AGUANTAR L’EQUILIBRI AL METRO”

Estimats, sóc conscient que en un dia com avui tocaria parlar de les eleccions europees… de l’aclaparadora victòria d’Esquerra Republicana, d’un mèrit descomunal tenint en compte que té un líder gras, lleig i amb l’ull tort (imagineu-vos, per un moment, que fem un intercanvi de cervells i l’”apuestu/gendre ideal” Albert Rivera fos el president d’ERC -m’acaba de venir una arcada-: jo crec que l’endemà mateix de les eleccions, Catalunya esdevé independent); potser també s’hauria de dissertar sobre el brillant carisma dels líders del PSC, amb una camisa de llenyataire de Javi López ideal per anar a serrar troncs o per anar a cantar country un diumenge a la tarda però no per guanyar unes eleccions, o amb un Pere Navarro tan hàbil assenyalant “no estem del tot contents amb els resultats”, quan en realitat pensava “hem fotut pena de collons”; quin saleruu que té el paio, si és que… ara que plega en Rubalcava, jo crec és el moment per a un ídol de masses com ell. O potser també podria citar el gran paper de l’Arias Cañete, un personatge carahillero que els del PP van trobar en una whiskerida fent del doble de Torrente, que el van fotre en una foto blava difuminada que sembla que fa 40 anys que és mort i que ara es dedica a fer política (és el mateix de la whiskerida dient les mateixes bestieses, tan sols que ara porta americana)…

Podria parlar de tot aquest circ (per altra banda, però, l’únic que tenim ara, i de vital importància pel nostre present i futur), i de com sobreutilitzen la paraula democràcia, posant-se-la a la boca cada cinc minuts però gairebé mai posant-se-la a les mans… però no ho faré. Avui toca la gent que no sap aguantar l’equilibri al metro.

Si voleu fer un treball de camp interessant en la vostra quotidianitat, només heu de resseguir amb la mirada el procés de qualsevol persona des que entra al vagó fins que troba el seu raconet. Quan tots els seients estan ocupats i ja hi ha ple de gent dreta, podem copsar que hi ha dos tipus de persones: les que van directament a buscar un suport on agafar-se amb les mans i les valentes, que romanen dretes en qualsevol punt només sobrepassar la comporta. Les primeres es caracteritzen per la capacitat d’allargar el braç, rollo Boomer, i agafar-se a qualsevol ferro, encara que l’espai ja estigui ultrapoblat de milers de braços, cossos i mans. Els segons, en canvi, són uns valents i uns crackotes, i pensen que tenen la capacitat de desafiar les lleis universals de l’energia cinètica. Si us quedeu una estona aturats mirant-los, veureu que encara que el tren foti uns revolts i unes sacsejades descomunals ells ni s’immuten, com uns campions. Ara bé, si us fixeu en les seves cames, observareu que estan fent un treball d’equilibri titànic, amb els peus aplomats a terra i els genoll semi-flexionats rollo esquí. I així, ho porten bé fins que deixen de portar-ho bé. És en aquest punt quan tenim l’ocasió de veure les escenes més amorosament tòrrides entre desconeguts al metro: quants joves atents, cada dia, cacen entre els seus braços, com un jugador de beisbol intercepta una pilota, una àvia que arriba volant de deu vagons enllà… Després del gran impacte, una mirada barreja d’incomoditat i gratitud i aquí no ha passat res. Jo no sé si allò que diuen que la naturalesa és sàvia és veritat, només sé que mai t’envia als braços joves rosses d’ulls blaus per interceptar… per alguna cosa deu ser.

Però no sempre és la gent gran, qui perd l’equilibri dins el metro. Als no tan grans també els passa, i tenen una manera de dissimular-ho molt semblant a la de quan caus per terra en públic. Tothom se t’acosta per dir-te si t’has fet mal (tothom aguantant-se el riure i la respiració, per apretar a descollonar-se just a la mil·lèsima de segon que tu hagis dit que no t’has fet res), i tu, morint-te de dolor i de vergonya pel ridícul fet, mantens com un cabró les celles cap avall per mostrar un rostre ple de normalitat, evites posar-te la mà al lloc de la patacada que tant t’escou, i amb la veu més neutra que pots fer i amb el somriure d’un pallasso a qui acaben d’acomiadar del circ deixes anar un “no no, si estic bé, no ha estat res”… no ni poc, no ha estat res. Vols plorar, del mal que t’has cardat i de pensar que ets la riota de tota aquella gent. La reacció del que perd l’equilibri al metro, doncs, és molt semblant. És divertit estar atent i veure com hom és capaç de coordinar, amb més o menys gràcia, les extremitats del seu cos, en el moment de pèrdua d’equilibri, per no anar a petar a sobre d’un altre. És una imatge esperpèntica, similar a la d’intentar llançar amb força pedres amb la mà esquerra.

 

He parlat del xoc àvia-jove atent, però hi ha una col·lisió més interessant, encara, que és la de jove atent-jove atent. Molt sovint, aquest impacte va acompanyat d’una trepitjada. En aquestes ocasions, el tiu agredit no sap si té més mal per l’aixafada de peu o si li fot més vergonya tenir un home desconegut tan i tan a prop.
De l’impacte jove atent-àvia no n’he parlat perquè sol acabar amb tots dos a urgències (estem apanyats si pretenem que l’àvia retingui 90 quilos de jove atent que arriba catapultat)…
Com deia anteriorment, d’altres tipologies de xoc, com podrien ser jove atenta-jove atent, només es donen a les pelis de dissabte a la tarda a Antena 3. Sempre passa de la mateixa manera: un revolt sobtat del bus tornant de l’institut dispara l’Alice als braços d’en Jake, es claven la mirada, es morregen i se’n van a follar (mai es veu perquè són pelis americanes i de tarda, però se sap perquè una mica més tard de la pèrdua d’equilibri al bus apareixen amb fills rossos muntant a cavall); la trama final de la peli, però, sempre acaba essent com en Jake mort de vell en un reformatori, fart de fotre’s cec de drogues per no se sap quin trauma de joventut, i això sí, als títols de crèdit et claven un “basada en hechos reales”, com volent dir, “uaaaa, que fort… val que la peli és una merda infumable, però això va passar de veritat i així semblarà que la peli està millor i és més seriosa). Però bonics, a la realitat mai passa, o sigui que no us hi esforceu i deixeu d’esperar-vos al darrer vagó del metro amb els braços oberts i cara de velocitat (la part positiva és que així no heu d’acabar morint ben endrogats en cap reformatori).

Salut, pau i quotidianitat per a tothom.

 

L’ARTICLE DELS DILLUNS: “LES CLAUS OBJECTIVES DE LA DAVALLADA DEL BARÇA”

Tant els que en som amants com els detractors, ningú pot negar que el futbol té una màgia i un poder comparable a poques coses. Uns fets i unes vivències que passen a través d’11 paios, i que a sobre no són més que un joc, són capaços d’atrapar amb un magnetisme estrany i brutal a més de mig món, rics i pobres. Podem qüestionar-ho o no, però és així. Molts psicòlegs ho han estudiat, i està clar que es produeix un fenomen d’identificació molt profund, de pertànyer a un grup social (entre mil d’altres raons), però més enllà d’això, segueix essent misteriosament fascinant com tantíssima gent pot arribar a vibrar tant, a somriure i a plorar, amb quelcom que no l’afecta de manera directa en absolutament res a la seva vida.

Això fa que el futbol, lluny de ser analitzat des del punt de vista del rigor científic, sigui una matèria en què tot s’hi val. No ja només en l’opinió del carrer, sinó en l’opinió de molts mitjans de comunicació, especialment en les tertúlies esportives. Cal omplir moltes més hores de les que el tema suscita, i aquí és on es cau en les visions subjectives, partidistes, lleugeres i sense arguments de pes. Així doncs, molt modestament, cenyint-me només a criteris futbolístics objectius i no mencionant cap raó de fora del joc que no podrem comprovar mai (que els problemes de contracte i amb hisenda de Neymar i Messi  han afectat el seu rendiment professional és quelcom tan probable com impossible de quantificar i justificar en una anàlisi; de la mateixa manera, que el president plegui o no, tot i que hom pot considerar que inestabilitza, no ens serveix d’argument per discernir què passa al rectangle de joc ni la incidència directa que hi té), esbossaré algunes de les fallides que crec que han dut al Barça a l’esgotament del seu cicle.

-La famosa presó a Messi: si hi hagués un 9 real o els extrems traçant diagonals contínues (manca moviment intern), els defenses centrals rivals s’haurien d’obrir cobrint aquestes trajectòries (així és com se superava aquesta pressió a Messi a l’era Guardiola quan ja li feien la gàbia, amb Eto’o de 9 real). En el moment que els centrals estan lliures d’aquesta tasca, poden sortir-li a Messi sense cap preocupació i formar part també de la gàbia (això si és que Messi ha aconseguit sobrepassar la primera línia de pressió dels mig-centres). Messi és boníssim però no fa miracles, i no es pot treure del barret cada cop anar-se’n de 6 contraris en 15 metres (tot i que algun cop ho hagi fet). La clau, per tant, seria aconseguir distreure el màxim nombre de defensors participants en aquesta gàbia. Es diu que Messi no corre, i té un punt de veracitat, però el problema que ens hem de plantejar és el perquè no corre, i entre d’altres motius, no corre perquè no té prou espai per córrer. Sense mobilitat, l’equip rival, restant ben plantat, li fa una presó perfecta de petites dimensions en què li és impossible córrer.

-L’anarquia de Cesc: Cesc és un jugadoràs, si no no hauria arribat a capità de l’Arsenal essent estranger i tan jove. Ara bé, té dos inconvenients: és un jugador anàrquic dins un sistema totalment antianàrquic per naturalesa, i així és impossible. Quan es fa un joc tan calculat, de toc, i horitzontal (massa horitzontal, sovint), el seu punt fort que és l’anarquia es torna la seva criptonita. Segon problema: Cesc fa mal arribant des de segona línia, i amb el joc actual del Barça, en estàtic, és impossible que es donin aquestes arribades. Ell n’és un altre acusat, de no córrer, i té el mateix problema de Messi: quin tros de camp té perquè corri i arribi? petitíssim o inexistent. És com tenir un Ferrari i voler que vagi a 200 per dins d’un jardinet.

-Manca del lateral corrector: s’acusa a Alves que puja i es queda a dalt… això sempre ho ha fet, i quan ho va fer i es va guanyar el sextet va ser genial. El problema ve donat pel fet que abans el Barça tenia dos defensors correctors, un lateral, Abidal, i un central, Puyol. En el moment que no tens aquests correctors, les pujades d’Alves sí que són una sagnia, una hemorràgia per on han arribat moltíssims gols.

-El poder castigador: el Barça actual té 0 poder castigador, comparat, per exemple, amb el  del Madrid. Si posem de costat Alexis i Pedro amb Di María i Benzema ja tenim la resposta. I ara no parlo dels gols que porten tots quatre, sinó de les ocasions fallades, o dit d’una altra manera, dels cops que necessiten arribar per penalitzar el rival amb gol. El Madrid necessita poquíssims xuts per materialitzar gols. Els blaugranes en necessiten un tant per cent molt més elevat. Això dificulta obrir les llaunes defensives dels contraris, passen els minuts, puja l’ansietat i tot es complica.

-El Barça no està fet per córrer enrere: relacionat amb el punt anterior dels defensors correctors, ni Xavi ni Iniesta ni Busquets estan fets per córrer enrere, són fatals en això. Ha estat un clàssic, aquest any, perdre una pilota en atac, contraatac del rival i Busquets desbordat recuperant camp enrere. En molts gols semblava que Busquets no era al seu lloc i sí que estava ben situat, però així com és el millor del món recuperant pilotes amb una pressió alta a dalt, quan ha d’anar cap a la seva porteria recuperant pateix com un vedell i es converteix en un jugador altament vulnerable, i més si no té la figura d’un defensa corrector que pugui anar també al tall.

-Inexistència del concepte “falta tàctica”: en un tant per cent elevadíssim de jugades que han començat en contraatac rival per pèrdua de pilota i que s’ha acabat encaixant gol en partits importantíssims, com la final de la copa del rei, el Barcelona ha estat incapaç d’aturar el joc amb falta i targeta. Ha faltat una contundència que podria aportar Mascherano al mig del camp o que feia Keyta en el seu moment (feina fosca tan poc valorada i tan enyorada ara). Per altra banda, per poder fer faltes tàctiques s’ha d’estar més a prop del jugador rival, i això vol dir estar millor físicament o fer la pressió de manera més intel·ligent.

-Esterilitat: quan volem agafar un objecte amb les mans, el cos fa els moviments justos i necessaris per fer grapa i subjectar-lo: ens hi acostem, allargament de braç, tancada de les articulacions dels dits al voltant de l’objecte i objecte subjectat. El Barça, per subjectar aquest objecte, mou les celles amunt i avall vint vegades, treu la llengua i la gira del revés, mou les orelles i no gira el nas perquè no es pot, que si no també. Mil moviments innecessaris, estèrils i que desgasten: massa tocs, massa conduccions cap a diagonals esterils (alexis n’és un crack), massa intents d’intentar entrar per l’escletxa que no hi haurà al mig, i massa de tot que no és allargar braç i fer grapa amb la mà quan el que es vol, senzillament, és agafar un objecte. El Madrid fa ràbia als seguidors blaugranes perquè tendim a dir que marquen sense fer res, però és mentida, ens ho sembla perquè estem acostumats al contrari: senzillament allarguen el braç i fan grapa sense haver de moure mil parts del cos més. Sembla que no fan res i el que passa és que fan just l’estrictament necessari.

-Poc xut des de fora l’àrea: tothom acusa el Barça de no xutar, jo el primer. És cert que no és gens fàcil disparar de lluny, que un cop l’equip rival està tancat dins l’àrea, és molt complicat trobar tan sols l’espai pel xut. Però és que el xut és del més sa al futbol perquè té múltiples beneficis: pot ser gol, pot rebotar a algú i pot ser gol, pot rebutjar-la el porter i un davanter que la pesca allà pot fer gol, pot anar al pal i es pot aprofitar el rebot, pot generar un córner, és una manera d’acostar-te al gol gratuïta, sense haver de trenar jugada i, finalment, psicològicament infringeix por a l’oponent, només que el xut vagi mínimament entre els tres pals, i aquest, a partir d’aquell moment, pot ser que s’obri més per tapar d’altres possibles xuts.

Estimats, podríem estar hores parlant de què li passa al Barça, de si l’entrenador no sap motivar, de si perquè va plegar el president, de si la sanció de la uefa i mil coses més. Però, encara que en molts casos segurament anirem ben encaminats, aquestes mai seran raons objectives del rectangle de joc. I als que ens apassiona el joc en sí i no tot el circ que hi ha al voltant, trobem a faltar que es parli molt més d’això. Al cap i a la fi, es tracta de tornar a l’essència, als orígens d’aquell beneït beneit que un dia es va inventar aquest meravellós joc amb una pilota i quatre pals.

L’ARTICLE DELS DILLUNS: “EL NOSTRE COCO, EL MILLOR AMIC I L’ENEMIC MÉS TERRIBLE”

No sé si heu vist o heu sentit a parlar de Matrix, la pel·lícula. En ella s’hi descriuen dues realitats paral·leles, per dir-ho de manera simple, que transcorren de manera conjunta. Això és el que passa entre la realitat que s’esdevé fora de nosaltres i la realitat interna que percebem dins nostre. En d’altres paraules, que el nostre coco crea una imatge distorsionada del que són les coses, i per tant, la realitat objectivable mai serà com és, sinó com percebem que és.

Aquí hi ha la trampa de tot: el nostre coco no és innocent ni imparcial. O si més no, ho és tant o tan poc com ho siguem nosaltres. Quan actua com a amic, com a aliat nostre, ens envia una sèrie d’impulsos que concorden amb el món extern, que hi estan en plena harmonia, i en aquest sentit, el converteixen en un locus amoenus per a nosaltres. Totes les decisions que prenem, en aquest estat, són tranquil·les i convençudes. quan el coco és amic nostre ens brinda les millors opcions, ens fa capaços de veure-hi més enllà, ens protegeix de les distorsions d’aquesta realitat objectivable de què parlava i, el més important, ens dóna eines adequades per a resoldre els conflictes que s’esdevenen.

En canvi, quan el coco ens envia foscor enlloc de llum pot convertir-se en l’enemic més ferotge. Pot actuar en aquest sentit negatiu per fallides diverses, com poden ser contradiccions internes, inseguretats, equívocs de referents o manques personals d’algun element vital, entre moltes d’altres. El cas és que, quan falta una peça per encaixar el puzzle, el coco es torna boig i muta la percepció de la realitat objectivable fins a tal punt que ens converteix en marionetes de nosaltres mateixos: acaba dibuixant-nos un laberint allà on ens podria pintar una recta de llambordes daurades. Des de decisions tan fàcils com si prendre un refresc d’un sabor o un altre o com si triar pasta o arròs per dinar, a decisions més complexes en el terreny professional, de la parella o de la gestió general de les emocions, el coco torpedeja la recerca de la que creiem que és l’opció correcta i ens fa pensar que ens equivoquem decidim el que decidim. Sigui quin sigui el camí triat, ens envia informació adulterada que amb malícia, inseguretat, manca de coneixement, etc., segons el cas, farà que sempre ens sembli que hem escollit erròniament. A més, actua de manera poderosíssima: ni nosaltres mateixos podem arribar a lluitar contra ell, que se subleva en violenta desobediència. Quan contemplem les diverses hipòtesis plantejables com a solució d’un problema, enlloc d’il·luminar-nos la més convenient en cada cas, quan està en mode-enemic porta al límit la nostra racionalitat i en lletres de foc ens ressalta els inconvenients que es derivaran de cada hipòtesi, de manera que tot semblarà nefast, faci el que es faci. I com que, sovint, no ho podrem comprovar fins al cap de temps (de vegades fins i tot anys), ens és molt complicat d’aprendre a domesticar-lo, a agafar confiança, a aprendre-li els truquets i a tenir-lo al nostre servei.

Estimats, l’enemic més temible d’una persona és aquesta mateixa persona. Hi haurà qui serà capaç de convertir una realitat objectivable infernal en una realitat interna de confort moderat adaptat a les circumstàncies i hi haurà qui serà incapaç de trobar la felicitat en una realitat objectivable tranquil·la i estable perquè el seu enemic intern l’estarà donant pel sac constantment. Així doncs, tant en el primer com en el segon cas, l’èxit sempre passarà per la valentia amb què ens enfrontem a nosaltres mateixos, de si som capaços de domesticar aquest enemic tan potent que tenim dins per fer-lo menjar de la palma de la nostra mà. Perquè, al final, les coses no són el que són sinó el que volem que siguin (en aquest últim cas, però, exclouríem guanyar la loteria…).

Salut, pau i quotidianitat per a tothom.

L’ARTICLE DELS DILLUNS: “ELS PSICÒPATES DE L’IKEA”

Ho sento però la gravetat de l’assumpte requeria un altre article sobre la matèria. Aparentment no és un lloc perillós… T’hi acostes lentament i veus que tot és de coloraines, que et deixen aparcar a dins gratis, que fa bona olor i que hi ha dependents tan simpàtics que fan venir ganes de fotre’ls un cop de puny i tot. Però compte, cuidaduu, es tracta d’una calma tensa, la mateixa que hom sent quan està nedant a alta mar amb un tall ple de sang a la cama: és qüestió de segons que un tauró gegant se li abraoni a sobre i se’l carregui sense pietat. Ikea és això.

Qui són aquests depredadors sense escrúpols? Poden venir de per totes bandes, i tant poden ser públic com nosaltres com pot ser el propi senyor ikea, un espectre en forma de moble que no para d’emetre cants de sirena perquè t’ho acabis comprant tot, tot i tot pel simple fet que les coses valen x’99, i com que no arriba a la xifra exacta ja pensem que està bé de preu, encara que una puta tauleta de nit ens costi 9.999.999’99 euros. Com que no val 10.000.000 euros, ja és una oferta collonuda.

El que passa a la gent allà dins és un fenomen equiparable al dels vampirs o els zombies. Entren essent normals i tot de cop sofreixen una possessió diabòlica, com una queixalada al coll que fa que es transformin en vampirs de l’ikea. Ja no són la bona persona que ha entrat allà: s’han convertit en psicòpates dels mobles. A partir d’aquí, si ets dins amb ells, l’únic que pots fer és resar. Els reconeixereu perquè quan miren un moble els surten uns ullals que fan tremolar de por. Tot i que ells els intenten amagar rere els llavis, els surt la punxa per fora. Davant seu no tenim escapatòria, simplement ens hem de quedar ben quiets i deixar que passin de llarg amb el seu llapis i el paperet ple de referències de passadissos. A la que detectin que nosaltres també volem un moble, som pell. Perden el sentit de la realitat i obliden que a baix hi ha 5000 caixes de cartró amb un moble igual que el que els estem prenent, suposadament, pel simple fet que ens mirem el mateix. S’hi tiren a sobre com bèsties salvatges a tocar-lo, medir-lo, ensumar-lo, i el més assenyat que podem fer és fotre el camp.

També se’ls pot distingir perquè parlen a un volum fortíssim a la seva parella (que assenteix amb el cap perquè està igual de cagada de por que nosaltres), fan moviments ràpids, reptilians, i ho toquen tot: sofàs, lleixes, forquilles o espelmes. Necessiten posseir-ho. Sovint se’ls pot veure bavejar llegint el preu d’alguna cosa grossa que només val 9’99. S’escorren a sobre que una punyetera tauleta per la tele o una catifa preciosa de bany puguin valer 9’99, i com a psicòpates que s’han tornat, s’ho foten tot a la bossa i cap a casa. Per a ells, en aquells moments no hi ha res més edificant que aquella gran orgia de mobles i moren de gust de veure que cada fotuda coseta té una etiqueta amb el preu penjant. Allà es ven tot, fins i tot els dependents tenen una etiqueteta penjant de la butxaca de 19’99. I què me’n dieu del pagar una cocacola al restaurant que tenen una sola vegada i que et puguis omplir el got infinites vegades de cocacola fins que rebentis? Si en fossis capaç, podries veure’t tota la cocacola d’una vida per poc més d’1 euro, mai mes hauries de pagar per cap cocacola. Això els fa mullar els pantalons, encara que al cap de quatre glops ja n’estaran tips, però com que és gratis…
Tu, atrapat pel pànic, fugint del psicòpata ikeià, te’n vas al lavabo a pixar i tornes a entrar al malson, tot veient que estàs ruixant un paperet que diu 5’99, que és el que val l’ambientador del vàter, i intentant pescar el paper higiènic i copsant que també penja una etiqueta del cilindre de fusta que el subjecta, amb el seu preu. Vols cridar però no pots, et quedes mut en veure que la porta dels serveis d’un blanc nuclear fastigós, val només 9’99, com tot.

I finalment, quan pensaves que te n’estaves anant d’aquell infern i que havies passat prou barat, caminant cap a la sortida, se t’apareix l’espectre del senyor ikea en forma de mobles súper ben combinats i amb noms guais que t’agrada anar repetint com un pertorbat: “aneboda, aneboda, aneboda…”. Tu ja te n’anaves, però… no pots, mola tant que alguna cosa t’has de quedar. I no només mobles, també t’ofereix ple de merdetes de 9’99 que creus que et faran servei, encara que ja tens de tot i de sobres… total, són baratíssimes, no costen ni 10 euros. Val que te n’has fotut 20 a la bossa i te n’aniràs a casa pagant 199’80 euracos, però això és igual!! ho has d’agafar perquè són ofertes que no pots rebutjar. Mentrestant, més val que no miris enrere perquè la munió de psicòpates està a punt d’atrapar-te a la caixa. Tenen la cara en el seu punt més àlgid de deformació i estan a punt d’explotar pensant que que barat és tot.

Estimats, muntar mobles no és divertit, és una cosa que es va inventar un senyor brillant (el qual mereix el Nobel de màrqueting) perquè no parem de comprar mobles compulsivament i encara ens sembli que ens fan un favor deixant-nos-los muntar. A part, el truc és doble: et colen que muntar-los és divertit, un cop al pis, et disposes a muntar-los amb la parella, sorgeixen discussions sobre el mal pare que seràs perquè els muntes massa lentament (o simplement sorgeixen discussions perquè us veieu obligats a parlar una estona), hi ha una baralla descomunal, la parella es trenca, et divorcies i, resultat: un dels dos se’n va de casa a un altre lloc, pel qual haurà de tornar a comprar mil mobles a l’ikea, i així, un bucle fins a l’infinit. Quins putes. Aneu al fuster del barri, home, que almenys estarà content que hi entri una persona a l’any.

Salut, pau i quotidianitat per a tothom.

L’ARTICLE DELS DILLUNS: “EL FLAMENC QUE M’ENTRA PER LA VENA CATALANA”

Unes ungles, empeses per la racialitat d’uns temps immemorials, graten amb extrema precisió les cordes d’una guitarra. Un sol acord, i una sonoritat exòtica que, de manera hipnòtica, ens transporta a gran velocitat a aquell món concret i no a cap altre. A mesura que avança la rítmica endimoniadament complexa, acompanyada d’aquelles harmonies amb gust de mar i de sorra, et van creixent arrels de sota els peus que et connecten de ple amb la terra. No és ni una terra andalusa, ni catalana, ni estrangera… és la terra de cadascú, sense cap connotació simbòlica. Aquella guitarra t’està posant en contacte amb tu mateix, i tu mateix tornes a tu, d’on, per contradictori que sembli, marxes massa sovint. Al cap d’uns compassos, la veu d’argila de la cantant, tan lliure en els seus dibuixos aparentment improvisats i a la vegada tan clavada a la mètrica de la percussió que l’acompanya que sembla que no pugui ser possible, t’empeny i t’empeny fins que et captura i et fa pres. Les venes et bullen, i els colors d’aquella música et són tan familiars com desconeguts en el teu hàbit. Finalment, quan la droga ja t’ha deliciosament condemnat, els cops de peu fascinants de la bailaora, amb una ràbia i una precisió que fan feredat, pràcticament animals, propicien que gairebé puguis agafar els ritmes amb les mans, que els vegis escrits a les fustes que són trepitjades; constants accents musicals desplaçats de la seva lògica que et fan moure per dins, primer l’ànima i després el cos, per aquest ordre. Tot és salvatge i primitiu, i alhora sofisticat i intel·lectual, sense portar-ne l’etiqueta.

Aquesta és la meva experiència quan escolto flamenc en estat pur. Ni n’havia sentit quan era petit, a casa o fora, ni l’havia conegut tècnicament en els meus anys d’estudi (mala cosa). Tot és nou, nou i de bell descobriment, fins i tot escandalós, de percebre com et penetra per dins. Malgrat aquelles etiquetes, sempre se’m presenta com una experiència mística. Un viatge de sensacions estranyes però intenses, de trobar-te amb un altre tu que no ets tu però que sí que l’ets. O potser el vas ser, o potser t’agrada jugar a ser-lo, no se sap.

La cultura i la política. La política i la cultura. I la demagògia. Tant la cultura com la política tenen les seves veritats, les seves opcions, els seus matisos i les seves clarors i foscors, però quan s’entrelliguen i s’envaeixen, malament. La música, així com tota manifestació artística, té el seu valor en sí mateixa, en la seva estètica, en la seva realització, en la seva rotunditat, per forta o per subtil, però mai s’hauria de sotmetre als dictàmens de cada conjuntura. Evidentment, qualsevol objecte o creació poden esdevenir i ser emprats com a símbols, però si som capaços d’apreciar-ne el contingut real, més enllà del connotat, podrem arribar a valorar la seva veritable brillantor de forma independent i justa. I així trobarem, en el flamenc, una porta a les arrels de cadascú, sigui d’on sigui, si tanca els ulls i es palpa les plantes dels peus amb el cor; un tornar a un mateix a través de la seva terra o de la dels altres. Cadascú sentim amor incondicional per la nostra, però això no vol dir que no puguem alimentar les nostres arrels amb la màgia de la terra dels altres.

Salut, pau i quotidianitat per a tothom.

 

L’ARTICLE DELS DILLUNS: “EL PAIO QUE VA DISSENYAR EL BOTÓ DE L’IPHONE ERA CUINER DE VARITAS PESCANOVA”

Des d’aquí vull felicitar efusivament el tio/tia que va dissenyar el botó de l’iphone. Quin mestre. És un paio que va estudiar composició al conservatori i que durant un temps es va dedicar a fer música amb palilluus de treure’s la carn de les dents però que ho va deixar per fer-se astronauta, i com que no va poder superar les proves perquè no sabia comptar enrere i tothom sap que per fer-te astronauta has de saber comptar enrere i en rus (la resta no és difícil, simplement has d’aconseguir que quan obres les llaunetes amb abrefácil de la NASA el menjar acabi al teu estómac i no empastifat al sostre del coet), després de fer-se cuiner exclusiu de varitas pescanova i sanjacobos, va entrar a Apple perquè a l’Steve Jobs li encantava el punt d’arrebossat amb què fregia les varitas. I en Jobs li va dir… “què vols fer, maco, et deixo triar, que cuines les varitas de pescado que t’hi cagues!” i ell va contestar “vull dissenyar el botó de l’iphone” i en Jobs va respondre “ets un paio que no té ni puta idea de disseny industrial ni de cap tipus ni d’informàtica i anant bé fotràs un disbarat de collons, amb el botonet, que tornaràs boig mig món intentant prémer-lo i que no funcionarà i provocaràs que a la meitat de la raça humana se li desintegri el dit polze, però és igual, em caus bé perquè m’encanta com fregeixes les putes varitas pescanova, o sigui que endavant, entrant a la dreta hi ha la fàbrica de botons de plàstic i a l’esquerra trobaràs uns orcos que s’han quedat sense feina al Senyor dels Anells i els tenim per aquí soldant, tu mateix”.

Et felicito, fill. No podia ser d’una altra manera, hi havia d’haver una explicació consistent del perquè un telèfon mòbil tan car té un botó tan ben parit… El més fotut és que, abusant de l’amistat amb en Jobs (al Finder sia), ha colat a l’empresa el seu cosí xinès que és pastisser de tortells de pantera rosa en forma de triangle i, entre tots dos, mentre un fregeix varitas pescanova al mig de l’oficina i l’altre fa motlles de tortell triangular a sobre un ipad gegant, es dediquen a programar aplicacions com la del facebook a l’iphone, que va tan ràpida i àgil que un dia em vindrà un atac d’epilèpsia. Sens dubte, uns crackotes.

Salut, pau i quotidianitat per a tothom.

L’ARTICLE DELS DILLUNS: “COM LES NOVES TECNOLOGIES DESGASTEN LES RELACIONS DE LLARGA DURADA”

“T’estimo”. Aquestes paraules que poden arribar a ser tan màgiques, com les roques contra les quals pica el mar amb violència, no per ser d’una gran bellesa són impossibles d’erosionar. Al contrari. Forma part del seu cicle vital, i el desgast pren la mateixa importància que la seva brillantor. Tot neix, brilla i s’apaga, inexorablement. La qüestió és com es pot alentir aquest desgast.

Les noves tecnologies, sobretot el uatsap, sense que ho tinguem gens present, són grans cremadores de relacions. Si bé representen una font brutal d’inici de noves possibilitats entre persones que s’agraden i que poden començar alguna història, a les relacions llargues els fan un mal terrible. Fa anys, un “t’estimo” tenia el seu valor, el seu pes específic. No sovintejava, i els cops que ho feia era dit de paraula i cara a cara. Actualment, un “t’estimo” és molt barat, i fins i tot pot acabar essent vulgar. Molts uatsaps poden incloure un “t’estimo”, fins i tot treient-li algunes lletres: “tsm”, “tkm”… Quants més “t’estimo”, més desgast i més a prop del darrer. De la mateixa manera passa amb dir-se coses boniques… tot són comentaris a l’engròs. Esgotem converses i vivències pel mòbil que podríem cremar a foc lent amb l’altre al davant. El capitalisme no és només econòmic, també és emocional. El fet que tot es subministri en dosis grans acaba abaratint el producte, i si el producte és l’amor, ja queda tot dit.

Un savi del meu poble sempre deia que cada ésser humà té 4675 polvos a gastar a la seva vida. No sé si són molts o pocs, no m’he parat a dividir-ho per setmanes o mesos (si algú ho fa, que no s’alarmi, ni positivament ni negativament, va com va…), però jo penso el mateix dels “t’estimo”. No són il·limitats, jo sento que cada persona en tenim un nombre x per gastar, i els hem d’invertir bé. El uatsap, el mail, els sms, ens els fan regalar a grandíssima velocitat. Per això les relacions envelleixen abans, per aquesta raó una parella actual de 8 anys pot ser equiparable a una de 20 anys dels nostres avis, perquè la intensitat emocional ara es consumeix a un ritme molt més alt. En d’altres paraules, en un any d’ara ens podem teclejar tots els “t’estimo” d’una vida sencera d’abans.

Estimats, tot té data de caducitat. L’enamorament la té i l’amor la té, i l’amor etern no és amor sinó que és una altra cosa, que passa sobretot per les vies del respecte i l’admiració. De la mateixa manera que tots sabem que, tard o d’hora, com a individus i com a societat ens cal fer un stop en el nostre món de consumisme material, també és vital fer una aturada en el nostre consumisme emocional i pensar… “quants “t’estimo” em queden per gastar?”
Encara que sembli impossible, fins i tot la roca més dura i punxeguda acaba esbocinant-se, quan és abraçada pel mar durant tota una vida. Simplement es tracta de no alterar l’onatge…

Salut, pau i quotidianitat per a tothom.